Els drets humans i les eleccions municipals

Segons les dades de l’IDESCAT de 2014, a Santa Coloma de Gramenet vivim gairebé 119.000 persones, de les quals més de 58.000 han nascut a Catalunya, quasi 33.000 en algun altre punt de l’Estat espanyol i unes 27.500 en altres estats. Al 2011, quan es va crear Santa Coloma Conviu (SCC), aquestes estadístiques eren diferents: hi havia quasi 3.000 persones estrangeres més. La crisi del sistema capitalista ens ha afectat directament i molta gent ha hagut de marxar: alguna ha tornat al seu país d’origen, i una altra ha hagut d’emigrar cap al nord, cap a Europa.

I què més ha passat mentrestant en aquesta ciutat? Malauradament, Santa Coloma Conviu no va néixer com a necessitat de vetllar l’harmonia entre tots el colomencs (encara que també cal, evidentment), sinó com a urgència social davant l’aparició de tres regidors de Plataforma per Catalunya (PxC) a l’Ajuntament. De sobte, tot i la tasca de la Comissió Antifeixista 27 de Gener (27G), hi va haver una sèrie d’organitzacions, començant pel Centre d’Acolliment de Santa Coloma (CASC), que vam veure la necessitat d’organitzar-se, després de topar de sobte amb allò que ja s’intuïa, allò que ja es respirava, que en una ciutat de gent treballadora com Santa Coloma hi havia milers de persones que no tenien escrúpols, o consciència, a l’hora de votar un partit nazi, que basa les seves campanyes electorals en el racisme. De la mateixa manera que vam comprovar que hi havia algun mitjà de comunicació local que no exercia l’anomenada responsabilitat social corporativa i que tampoc no tenia gaires escrúpols a l’hora d’inserir publicitat feridora dels drets humans.

Al començament els plantejaments d’SCC van ser molt ambiciosos. A poc a poc, l’ensurt inicial va deixar pas a una situació més assossegada i es va plantejar objectius més assolibles, alhora que la 27G, a més d’organitzar les jornades anuals, treballava per barris la difusió del que és PxC, la informació als veïns de quina és la seva línia ideològica i la prevenció de cara a les eleccions municipals d’enguany. Ha estat una gran feina que s’ha allargassat durant aquests quatre anys de manera ininterrompuda.

Per la seva banda, SCC es va centrar més en la difusió i prevenció de l’anomenat racisme insitucional, encara que també es va tenir en compte el treball preventiu del vot racista, com va ser la col·laboració amb SOS Racisme en la campanya No votis injustícia, de cara a les darreres eleccions europees; o la xerrada amb Miguel Ángel Aguilar, fiscal especial de delictes d’odi i discriminació de Barcelona.

D’altra banda, van parlar de la Llei d’estrangeria, que permet que existeixin presons com els centres d’internament d’emigrants, amb SOS Racisme i Tanquem els CIE, o de les desigualtats de salut relacionades amb la immigració, agreujades amb les retallades, amb Davide Malmusi, expert en el tema.

Els darrers dos anys l’activitat de SCC s’ha centrat més en la política municipal que representa desigualtats entre la ciutadania. A Santa Coloma hi ha horaris comercials diferents als barris amb més immigració recent, gràcies a un decret d’alcaldia renovat cada sis mesos des de fa anys; al butlletí municipal es permeten publicacions racistes i no ho ha cap mecanisme ni per impedir-ho ni per compensar-ho; als barris de Santa Coloma hi ha batudes racistes, o dit oficialment “identificacions policials basades en perfils ètnics”, amb la col·laboració de la policia local. Tots tres casos són exemple de com hi ha un sector important de la població (més de 25.000 persones, si llegiu més amunt) que no rep de l’administració local el mateix respecte que la resta d’habitants de Gramenet.

Quan s’observen aquests casos, que no són l’única mostra de racisme institucional a escala local, una no pot deixar de preguntar-se el perquè. Per què s’utilitza un recurs d’urgència, com són els decrets d’alcaldia de sis mesos de durada, per mantenir una situació injusta, com és el cas de la diferència d’horaris comercials? Per què no es compleix amb la moció que es va aprovar al ple en el seu moment per controlar el respecte als drets humans a les publicacions de l’administració local? O per què es permet la col·laboració de la policia local en unes batudes que qüestiona el mateix Ministeri de l’Interior (col·laboració que es va negar públicament en un ple, per altra banda)?

No es tracta de donar aquí les respostes, que cadascú faci la reflexió que necessiti i arribi a les seves pròpies conclusions. El que sí ens agradaria és que a les pròximes eleccions municipals ningú no donés la seva confiança a cap organització que no parteixi del respecte i la defensa (a ultrança i sense condicions) dels drets humans. I naturalment, que no hi hagi cap publicació, ni pública ni privada, que afavoreixi el racisme i, per tant, l’exclusió de bona part dels colomencs del segle XXI.

Els sense papers a Santa Coloma

A la nostra ciutat hi ha un bon grapat de persones que no tenen la seva situació administrativa regularitzada. Causes? Malauradament és molt fàcil no tenir els papers en regla, si tenim en compte que la Llei d’estrangeria exigeix un contracte de treball (40 hores, per un any) com a requisit imprescindible per tramitar o renovar el permís de treball i residència. És evident, doncs, que aquesta condició, en una situació de crisi econòmica i 25% d’atur, fa infraquejable la regularització de l’incalculable nombre de persones que la necessiten a l’Estat espanyol.

No sabem quanta gent sense papers hi ha vivint a Santa Coloma. Se’ns fa difícil, perquè l’Ajuntament de la ciutat no empadrona tothom que hi viu, encara que l’empadronament va directament relacionat amb l’accés a la salut, a més de ser una altra de les condicions obligatòries per a l’accés a la regularització.

Juntament amb el padró i el contracte de treball, també cal presentar a l’Estat un informe d’arrelament municipal, gestionat per l’administració local. Per poder obtenir-lo, els sensepapers han de passar una entrevista en la qual han de demostrar el seu coneixement de les dues llengües oficials, o aportar-hi un certificat conforme s’estan estudiant.

Totes aquestes gestions es duen a terme des de la Regidoria de Serveis Socials, que en els darrers quatre anys ha fet patir (i fa) els sensepapers colomencs amb algunes notes d’originalitat local. Primer va estar un any i mig fent un examen escrit de coneixement de l’entorn per tal de poder obtenir l’informe. Va ser l’únic ajuntament de Catalunya que ho feia. Sort que es van adonar de l’error i el van retirar. Ara bé, ja hi va haver un bon grapat de gent que el va haver de fer.

Més tard, la Generalitat va cometre un error a l’hora de determinar quins eren els certificats de llengua vàlids per a la tramitació. La majoria dels ajuntaments es van adonar de l’error de l’administració autonòmica i no van arribar a aplicar la directiva corresponent. Aquí sí que es va aplicar fins que la Generalitat la va modificar.

Finalment, el passat mes d’octubre, en el marc d’una campanya d’àmbit nacional anomenada Papers sense Contracte, el ple de l’Ajutament va aprovar una moció per tal d’obrir les portes a l’informe d’arrelament sense la necessitat del contracte. Arran d’aquesta campanya, més de vint corporacions locals, entre les quals hi ha la de Barcelona, van començar a emetre informes d’arrelament sense exigir el contracte. No va ser així a la nostra ciutat. No s’ha complert amb la moció que es va signar el mes d’octubre.

Intentar regularitzar la situació administrativa no és una tasca senzilla per als immigrants que arriben a casa nostra. I no estem dient que la situació sigui responsabililitat municipal. No ho és. Ara bé, ens agradaria que l’administració local estigués al costat de les treballadores i els treballadors colomencs a l’hora de tirar endavant amb el seu procés administratiu, i que no fos un entrebanc més a superar, com està passant ara.

 

Carme Giménez Capdevila